"Un segle breu" és una exposició permanent del Museu d'Art Contempornai de Barcelona, comissariada per l'equip curatorial del MACBA. La mostra proposa un recorregut cronològic per la Col·lecció MACBA des de 1929 fins a l’actualitat, amb artistes com  Leonor Antunes, Jean-Michel Basquiat, Sture Johannesson, Joan Miró, Jo Spence, Nancy Spero, Zush, o Àngels Ribé, entre molts d'altres.

Les obres estan ordenades per sales, on cada sala és una temàtica. L'exposició "Un Segle Breu" comença amb l'Exposició Universal que va tenir lloc a Barcelona el 1929 i que va significar un punt d'inflexió per a la ciutat i es noten, en les obres exposades, el pes de la crisi del moment però també els aires d'utopia que s'hi respirava.

A la següent sala s'hi troba una temàtica sobre la guerra, la resistècia, l'agonia, el feixisme, el moviment revolucionari barceloní i una bona mostra de l'art com a resposta en forma de cartells que porten uns missatges que ara mateix dolorosament ens ressonen.

Tott seguit, a la sala tres s'hi planteja com es crea després d'un període de violència i el s'hi troben són formes d'abstracció. Electricitat, minimalisme, geometria, existencialisme.

Després arriba la sala cinc, on hi ha cartells impresos en impremtes preses per estudiants en el que va ser una revolució de veritat, del moment en què el maig del 68 s'estén a tot el món.

La sala sis, centrada en la dècada dels setanta, ens parla d'un fenomen que ens sonarà: la gentrificació, els moviments urbans de grups socials i l'especulació immobiliària.

Les sales set i vuit estan dedicades al feminisme, fan una crítica del masclisme i a la manera com s'ha cosificat (es cosifiquen) les dones per al delit de l'heteropatriarcat. Una imatge que ho diu tot: una dona és a punt de ser aspirada per un electrodomèstic que en teoria "l'ha d'ajudar" a netejar.

Els anys vuitanta de la sala nou ens parlen d'activisme, de colors fluorescents, de la lacra de la SIDA.

Després, a la desena sala, els anys noranta apareixen amb imatges monocromàtiques, de l'absència, ... Hi ha un banquet d'Eglésia buit amb les marques dels genolls, també hi ha rostres de persones mortes, retrats trets d'esqueles de diari...

 

Finalment, la última sala mostra els anys 2000. Fa una reivindicació dels efectes humans en el planeta i en la vida dels altres, de la globalització basada en el capital... 

 

Tota l'exposició en general, segueix un fil argumental sobre com entenem l'art. Com un oracle que ens fa prediccions i ens fa reflexionar, per al final veure que la història es repeteix,

​Personalment, m'ha agradat molt un mural que hi havia a la sala de feminismes, amb tot de requadres de colors i textos molt interessants. També m'ha critat l'atenció la reflexió que he fet de l'exposició i el fet que tantes idees puguin ser representades de tantíssimes maneres.​