L’obra es caracteritza per la seva complexitat organitzativa. No hi ha simetria i les línies corbes reforcen la sensació de moviment musical. La superposició de plans elimina la perspectiva i la profunditat. Tal com explica la paraula “arearea”, l’ambient que transmet la composició del quadre és d’animació tranquil·la.

 

En l’obra es combina la línia de traç continu i línia retall. El contorn de les dues dones que estan assegudes a terra i el del gos es caracteritza per un traç continu. En canvi, el paisatge no té aquesta línia, sinó que té la línia retall, que és la línia que no està dibuixada expressament, sinó que apareix per la intersecció de dos superfícies de tonalitats diferents.

 

L’obra es caracteritza pels colors càlids característics de Gauguin: tonalitats grogues, vermelles i taronges. Tot i que també es combinen amb alguns colors freds, com en el cabell o la vegetació verda del fons, predomina el colorit sensual. La intensitat lluminosa dels colors, destacada encara més per l’absència d’ombres, fa que es destaqui per igual a les persones, el gos o la vegetació. Això reforça la sensació de naturalitat, d’integració d’home i natura.

 

El corrent artístic al que representa l’obra en qüestió és l’expressionisme. L’obra recupera el concepte de la sinestèsia, un recurs que intenta fusionar pintura i música. A més de la funció decorativa es tracta d’activar els sentits equiparant el ritme de formes i colors amb el so o el moviment.

 

La dona que toca la flauta i les figures del fons que dansen reforcen l’associació amb la música. No pretén representar res real més enllà de crear una harmonia de colors i línies que suggereixin sensacions de la mateixa manera que ho fa la música.