L'escena se situa a l'illa de la Gran Jatte; espai al costat de Sena que va passar de ser un lloc industrial a ser un lloc d'esbarjo enjardinat en el qual els parisencs es s'entretenien passejant, banyant-se, pescant, jugant amb els nens.

​

En aquest gran format s'hi situen unes 40 persones:

El pintor dirigeix ​​la nostra mirada cap a la dona amb para-sol ataronjada i la nena que passegen com si estiguessin envoltades de persones immòbils. Són les úniques que no apareixen de perfil.

A la nostra dreta una parella sorprèn la dona perquè porta com a mascota un mono caputxí. Aquest fet serveix per identificar la dona com una prostituta, ja que el mico s'associa amb la luxúria i el llibertinatge. No obstant això sembla més respectable a la banda del cavaller. Al costat d'ella apareixen unes nenes i al costat d'un arbre una parella. En aquest detall s'observa bé la tècnica del puntillisme.

​

La composició és simètrica sent l’eix la dona amb el para-sol ataronjat i la faldilla rosa de forma cilíndrica. La seva composició és estàtica al que contribueixen els esquemes constructius especialment verticals de les figures dels troncs dels arbres. Aquestes línies estàtiques s’atenuen una mica amb les corbes dels para-sols i els vestits de les dones. No es percep que les figures tinguin corporeïtat o molt volum sinó que sembla que tenen tendència a la simplificació i a certa geometrització. Aquesta composició s’allunya del dinamisme dels impressionistes ja que el quadre sembla una mica rígid, amb falta de moviment. Aquesta quietud i estatisme ens recorda als frisos clàssics.

 

En el llenç es parteix d’un primer pla en ombra mentre que la resta està il·luminat, cosa que accentua la profunditat. L’efecte de profunditat es construeix tenint en compte que la pintura ha de ser observada des de la dreta i no des de davant. D’altra banda el contrast com s’ha dit abans entre un primer pla ombrejat i un fons lluminós i la pròpia recessió en general de les figures creen el sentit de la profunditat.  No obstant això alguns fets ens desconcerten com per exemple que alguns arbres més llunyans semblin més nítids que els més propers. 

 

El punt de fuga es troba a l’horitzó entre els arbres. L’aspecte clau del quadre és el color al que l’autor aplica les teories científiques. Representa punts molt petits de colors purs sense mescla que s’unifiquen a la retina de l’espectador, així per exemple un blau i groc formarien a la retina un verd. Per aconseguir aquest objectiu l’obra ha de ser contemplada a certa distància. Aquest mètode suposava que després d’haver aconseguit mitjançant estudi analític i proves separar i dividir els elements individuals de color: colors primaris i secundaris, complementaris… el pintor atorgava tot seguit a la retina de l’espectador la tasca de sintetitzar i unir-los. A la zona lluminosa s’adverteixen tons càlids: grocs, vermells i taronges i a la zona ombrejada tons freds: blaus, verds, liles. Un dels pigments utilitzat per Seurat va ser el groc de zinc que no va tenir els efectes buscats ja que ràpidament va començar a transformar-se en un to marró.