Make-up Make-down (1978) és un vídeo en color de nou minuts que mostra el cos superior de l'artista dins dels límits d'un monitor de televisió. El tir estàtic posa les mans de la dona en focus; retorcen amorosament un pintallavis vermell cap amunt i avall. Després d'això, els dits corren lentament per la punta d'un llapis delineador, i després manegen amb tendresa un tub de rimel. Iveković, sense presses, es colpeja mentre sosté amb cura, fins i tot acariciant, els productes cosmètics que sembla utilitzar. No sabem si s’utilitzen per a certs moments, o de manera usual; l’artista aplica maquillatge a una cara que mai no es veu. El maquillatge centra l’atenció de l’espectador en una activitat ordinària però privada i subverteix amb èxit la representació de les dones als mitjans de comunicació retenint la imatge de la cara. El vídeo va ser produït per Galleria del Cavallino amb seu a Venècia, que també va produir una versió anterior en blanc i negre del treball el 1976. Aquesta versió de 1978 va ser originalment rodada amb una càmara de vídeo portàtil i posteriorment va ser transferida a una cinta digital betacam.

​

L’ús de maquillatge i cosmètica en l’art, especialment el pintallavis, és un motiu relativament freqüent entre altres artistes femenines, i normalment s’ha utilitzat per explorar la qüestió de l’autonomisme. Tant Jessica Lagunas com Janine Antoni utilitzen maquillatge en la seva feina per ajudar a desafiar i lluitar contra la idea de dona com a objecte de consum. De fet, en lloc de presentar el cos femení com a objecte de desig de la mirada masculina, Iveković redirigeix ​​el desig cap als cosmètics erotitzats. No es tracta de la imatge acabada de la dona maquillada que es mostra aquí, sinó del procés o ritual d’autocuració — de l’amor per un mateix— representat per l’acte de maquillar-se. D’aquesta manera, l’artista mostra idees feministes; implanta el maquillatge amb positivitat al suggerir que l’aplicació d’aquestes pot permetre un espai d’autoreflexió i, al seu torn, crear un espai reflectant en el qual es convida a l’espectador a compartir-lo.

 

L’obra planteja moltes preguntes: ¿El maquillatge ajuda a les dones a mostrar com se senten realment a l’interior, revelant per exemple la sexualitat i la confiança, o bé, l’aplicació d’aquests productes amaga realment la persona real? Iveković s'ha dit a ella mateixa, en un assaig titulat "Is This My True Face", "L'aplicació del maquillatge és una activitat discreta realitzada entre el meu mirall i jo mateixa... Els moviments quotidians que faig són alentits, donant així a l’acte ordinari d’aplicar el maquillatge el caràcter d’una actuació ritual ".