Antoni Fabrés (25-09)

Antoni Fabrés (1854, Gràcia, Barcelona- 1936, Roma), va ser un aquarel·lista, pintor i escultor orientalista molt influenciat per Fortuny, un pintor, dibuixant i gravador català i una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle XIX.

La loca, 1910

Fabrés va aconseguir, quan era viu, un gran èxit internacional que pel pas del temps s’ha anat oblidant. El treball de recerca i de restauració que el Museu Nacional ha dut a terme per aquesta exposició ha permès descobrir aspectes inèdits.

Fabrés va desenvolupar un treball pictòric de gran envergadura a les diferents ciutats en què va viure: a Roma, que va arribar el 1875, seguint a Marià Fortuny pel que fa a la temàtica orientalista. Després, va tornar a la seva ciutat natal, Barcelona, i més tard a París i a Mèxic, on va ser mestre de molts pintors mexicans que van revolucionar l'art nacional al segle XX. El 1907 va tornar a Roma i s’hi va quedar fins que va morir.

El Museu Nacional d’art de Catalunya (MNAC), ofereix des del 31 de maig al 29 de setembre de 2019, l’exposició d’Antoni Fabres. El comissari és Aitor Quiney, doctor en Història de l’art. El MNAC recupera, amb aquesta exposició, l'obra del pintor i escultor català Antoni Fabrés. La mostra conté 147 pintures, escultures i diferent material documental que permet descobrir un gran retratista i un artista que, més enllà de l'orientalisme, presenta una mirada crítica cap a la societat.

Al principi del segle XX l’economia era el resultat de la Revolució Industrial. Hi va haver les crisis dels Antics Règims. Va haver-hi la restauració espanyola, va governar Alfons XII i després el seu fill Alfons XIII. També va haver-hi la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Van sortir les teories Freudianes.

Els gèneres pictòrics que va tocar Fabrés principalment van ser el retrat, el paisatge i el reportatge que més endavant us explicaré millor.

El escultor, 1910

El realisme va tenir molta importància, el seu fi és fer una mirada àcida cap a la societat. Fabrés i altres artistes van dominar el Naturalisme, que és un estil pictòric dins de l’estil Realista Pictòric, però més lliure temàticament i tècnicament.

El 1926, Fabrés, va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya, que actualment es conserva al Museu Nacional. L'exposició de Fabrés et fa descobrir-lo en tota la seva complexitat.

Igual que molts artistes del segle XIX, Fabrés va pintar temes orientalistes, temes de costums i també realistes, i treballava per un client burgès. Va tenir clients de tot Europa i Amèrica.

Antoni Fabrés va ser un gran retratista que buscava, principalment, la mirada del retratat com a element principal. En alguns quadres va aconseguir fins i tot, aspectes més aviat hiperrealistes.

La primera vocació de Fabrés va ser l’escultura, que va estudiar a l'Acadèmia Provincial de Llotja i que li van donar una pensió per anar a Roma el 1875, la ciutat que en aquell moment era el destí natural per als artistes més dotats. Es dedicava principalment a aquesta disciplina, però no va abandonar el dibuix i la pintura. Fabrés i Marià Fortuny, els dos pensionats a la mateixa ciutat van ser dos artistes molt reconeguts.

Als pocs mesos de la mort de Fortuny, el 1874, ja s'assenyalava a un Fabrés de 21 anys com el seu successor. El 1884, va tornar a Barcelona per tenir cura de la seva mare malalta. En aquest moment seguia sent un gran desconegut per al gran públic però tenia reconeixement entre els seus amics artistes i escriptors. Després de tornar a Barcelona, va decidir traslladar-se a París. Un cop nascudes les seves dues filles, Fabrés va continuar amb la temàtica orientalista però van sorgir temàtiques noves en forma de espadatxins i mosqueters. Va ser llavors quan va pintar Els borratxos, una gran obra a l'oli que va ser un clar homenatge a Velázquez.

Descanso del guerrero, 1878

A partir del 1900 la seva obra adopta un estil molt més natural i espontani i la seva temàtica dona un gir cap al realisme i el naturalisme pintant personatges o escenes de pobresa, mendicitat o bogeria, té una mirada àcida i crítica cap a la societat.

Un filòsfof, 1901

El 1902 es trasllada a Ciutat de Mèxic. La seva arribada va provocar la publicació de moltes notícies en els diaris de la capital. Aviat va estrènyer llaços amb els cercles literaris i artístics d'avantguarda -Juan José Tablada, Julio Ruela, Estimat Nervo ... - i va organitzar una exposició que va ser un èxit de crítica i públic.

Entre els seus alumnes es trobaven els encara desconeguts Diego Rivera i José Clemente Orozco, que anys després liderarien el muralisme mexicà. Durant aquesta època va potenciar el naturalisme i el realisme en la seva obra. També es va dedicar al retrat dels seus deixebles i amics, en carbonet o aquarel·la i al llapis. Però el seu estil mai va ser el mateix i podia pintar tant amb un detall molt precís com amb pinzellades donant únicament impressions de color.

La seva fixació pel retrat va continuar amb el seu segon trasllat a Roma el 1907. Durant la seva estada va pintar al papa Benet XV i amb aquest encàrrec va demostrar la seva habilitat extraordinària en la fisonomia del retratat. En aquesta època, Fabrés era considerat el pintor espanyol més important de Roma.

Un altre dels temes predilectes de l'artista va ser el paisatgisme, al llarg de tota la seva carrera. París va ser el principal centre de producció dels seus paisatges, tot i que també va dedicar moltes obres a les terres italianes i normandes. Per a això, a les seves obres s’hi pot observar un exigent treball d'observació i una tècnica privilegiada.

Els mosqueters, espadatxins, soldats espanyols i frares van ser temes de l’obra de Fabrés causa de la seva bona sortida comercial. Els seus personatges sempre eren presos d'un model, mai imaginats o idealitzats. Va retratar a clients de l'alta societat, amics, familiars, alumnes i camperols utilitzant diferents tècniques, però sempre amb gran expressivitat, virtuosisme i refinament. Fabrés va fer viatjar les seves obres, desmuntades, enrotllades i doblegades, cada vegada que va canviar de residència i de país. Les seves pintures i dibuixos mostren els diferents trànsits, que es reflecteixen en el seu estat de conservació. S'han restaurat 105 de les obres exposades i s'han respectat també els marcs originals amb els que van ingressar les obres en 1925. Sota la capa de pintura de les obres s’entreveuen les quadrícules a llapis que utilitzava per transferir la composició a diferents escales.

Una interessant exposició que permet desscobrir un artista molt valorat al seu temps i desconegut actualment. La seva obra pictòrica, amb el pas dels anys, ha sigut pràcticament oblidada pel gran públic. És bonic apreciar el gran detall en les seves pintures i la barreja d'hiperrealisme en els rostres combinat amb grans traços.

En l'exposició també es pot veure l'escultura que va fer en molt poques hores per entrar a una escola d'art i que en va ser la guanyadora. Una escultura que reflecteix els seus coneixements d'anatomia humana.