L'escala de l'evasió

Va ser una exposició organitzada per la Fundació Joan Miró en col·laboració amb la Tate Modern de Londres que va tenir lloc a la seu de la Fundació Joan Miró (Parc de Montjuïc, Barcelona).

 

Aquesta exposició temporal va reunir més de 170 obres (pintures, escultures i obra damunt paper) de Joan Miró, provinents de col·leccions públiques i privades d'arreu del món.

 

Va ser una de les exposicions retrospectives sobre l'artista català més importants d'ençà que es va celebrar el seu centenari l'any 1993. L'exposició analitzava que Miró va viure uns temps turbulents i no va ser immune als seus efectes. Malgrat el seu instint per allunyar-se'n, ell mateix admetia que «no hi ha cap torre d'ivori» i que «"l'escala de l'evasió" ha d'estar ben arrelada en la realitat per conduir a la creativitat».

 

L'exposició va fer una revisió d'un període de producció de l'artista que abasta gairebé seixanta anys, on mostra la sensibilitat i el posicionament de Joan Miró davant d'uns esdeveniments que van marcar la història del segle XX.

 

Les primeres sales de la mostra analitzaven els vincles de Joan Miró amb la seva Catalunya natal, parant especial atenció a la seva relació amb el Mas Miró i amb Mont-roig del Camp, sense oblidar el canvi de paradigma que li va suposar la seva estada a París, el contacte amb els poetes i la creativitat surrealista. En aquestes sales es van poder veure obres com La masia o la sèrie Cap de pagès català.

 

Les següents sales exploraven la reacció de Miró davant el drama de la Guerra Civil espanyola, i com aquest va reaccionar creant les seves pintures salvatges o obres com la Natura morta del sabatot o la Sèrie Barcelona I la final analitza els últims anys de la dictadura franquista.