"Òpera. Passió, poder i política" és una exposició temporal que es localitza al Caixaforum de Barcelona. És temporal i per tant, es pot visitar del 19 de setembre de 2019 al 26 de gener de 2020. Al llarg de l'esposició es poden veure vuit representacions dels teatres orincipals d'Europa que ens fan entendre el context històric de cadascuna i la relació que té amb la ciutat correpsonent.

L'estructura de l'exposició consisteix en la immersió en vuit òperes diferents, ordenades cronològicament, i originàries de diferents localitats. Doncs l'òpera combina totes les disciplines d el'art i crea un llenguatge universal que és capaç de definir les ciutats des d'un punt de vista emocional, polític, social i econòmic.

​

La visita es fa amb uns auriculars que permeten anar sentint les diferents òperes a mida que l'espectador va passant per les diferents sales.

 

La primera és "L'incoronazione di Poppea", una obra que data del 1642 a Venècia, del compositor Claudio Monteverdi (167-1643). Tot i que les primeres òperes van ser entreteniments cortesans per a un públic selecte, a Venècia s'hi acollia un gran nombre de teatres privats en mans d'aristòcrates rics. Les famílies emprenedores van començar a consolidar la seva posició privilegiada, obrint les representacions al públic i venent entrades durant carnaval. 

A mitjan segle XVII, Venècia era una ciutat en declivi després d’haver patit epidèmies de pesta i perdre l’hegemonia del comerç mediterrani. En el vessant cultural, però, es mantenia independent i cosmopolita. Durant la temporada de carnaval, en què se celebraven la decadència, la música i el teatre, els venecians buscaven la manera d’atraure forasters i artistes a la ciutat. El nou espectacle de l’òpera va sortir ben aviat dels cercles elitistes per passar a integrar l’oferta del carnaval. L’incoronazione di Poppea, amb el seu relat polític i escandalós, va ser la primera òpera pública i va consagrar el nou gènere com a entreteniment popular que aplegava narrativa, posada en escena, cantants i música. També va ser la primera en evocar un fet hitòric real en comptes d'n tema mitològic o religiós. Es basa en els fets que van succeir durant el govern de l'emperador Neró (entre el 54-68 d.C.), i reflecteix l'estil de vida decadent de Venècia del moment.

​

La segona obra que veiem és "Le nozze di Figaro", del Wolfgang Amadeus Mozart, datada del 1786 a Viena. En aquell moment, Viena era el focus principal de la música i l'òpera europees de l'època, i també era la ciutat de la il·lustració, un centre de debat intel·lectual que atreia milers de viatgers i en què florien les noves tendències. Va atraure milers de viatgers i va constituir un centre de discussions intel·lectuals. En el context històric, governava JOsep II, en l'Imperi d'Hasburg, i és recordat com el Rei Musical ja que va participar en la gestió de l'òpera de Viena, a més de promoure la llibertat d'expressió i la movilitat social. En aquesta ciutat, Mozart va veure el lloc perfecte per alimentar la seva creaivitat.

Mozart va quedar fascinat per la llibertat creativa que oferia la capital de l’Imperi Habsburg i va reflectir algunes de les idees il·lustrades a Le nozze di Figaro. Aquesta va ser la primera òpera a presentar personatges de diverses classes socials, que els espectadors podien reconèixer fàcilment. Sota la seva comicitat, reivindicava la igualtat social i atorgava un paper central als criats, que fins llavors havien estat relegats a personatges absurds.

​

Tot seguit vam veure "Tannhäuser", de Richard Wagner, a París, 1861. París era una capital internacional de la cultura que atreia molts artistes, músics i industrials. La dècada de 1860 va ser testimoni de canvis artístics extrems a París, on van anar creixent les tensions entre els conservadors i els radicals. Els artistes progressistes lluitaven per alliberar-se dels gustos burgesos  consolidats. Però amb el creixement industrial i demogràfic de la població, l'emperador Napoleó III i el baró Hussamnn van plantjar una modernització dràstica de la ciutat. Així doncs, al cor de París s'hi alçaria el teatre líric, com a símbol del poder imperial i reflext de la importància d'aquesta disciplina artística. La vida artística parisenca reflectia el desig de progrés, però també una resistència al canvi per part dels qui s’aferraven als gustos burgesos. A mida que el paisatge anava canviant, també ho feien les tendències culturals. Algunes tradicions establertes van haver de fer cara a les propostes artístiques i musicals més innovadores. L’estrena de Tannhäuser, adaptada especialment per a París, va causar una gran polèmica entre els amants de l’òpera tradicional, que van escridassar Richard Wagner; d’altres, en canvi, van valorar el concepte wagnerià d’art total: la plena integració de teatre, dansa i espectacle.

​

La quarta òpera era "Salome", de Richars Strauss, Dresden 1905. Dresden era una metròpoli cultural pròspera i la seva economia anava relacionada amb les noves indústries. Aquesta ciutat també va ser un focus artístic amb nombrosos teatres. L'actitud envers les dones començava a canviar gràcies al desenvolupament del feminisme i emancipació de les dones i a les noves idees en el camp de la psicologia. El grup expressionista almeny Die Brücke  va néixer en aquesta ciutat i es va inspirar en aquesta nova visió i va representar la figura femenina amb una atrevimen ti una forta càrrega sexual.

l teatre líric de Dresden, el Semperoper, va esdevenir una plataforma per a la nova fornada de compositors radicals, i el 1905 Richard Strauss va estrena-hi l’òpera psicosexual Salome. Aquesta polèmica obra i la seva provocativa antiheroïna ja havien estat rebutjades a Berlín i censurades a Viena, però Dresden, una ciutat amb visió de futur, les va acollir de bon grat.

​

La següent obra va ser "Rinaldo", de Georg Friederich Händel, a Londres, el 1711. El regnat d’Anna Estuard va ser un període de puixança i estabilitat per a Anglaterra, en el qual Londres es posicionà com a capital internacional del comerç. El teatre líric (en especial, les òperes a la italiana) ja gaudia d’una enorme popularitat a tot Europa quan el jove Händel va rebre l’encàrrec de compondre la primera òpera que es cantaria en italià a Londres. Rinaldo va comptar amb la interpretació de castrats i altres cantants estrella, i els magnífics decorats i els efectes especials també van contribuir al gran èxit de públic. Tot i així, no van evitar les crítiques d’aquells que veien aquest gènere forà com una amenaça per al teatre britànic tradicional.

​

Tot seguit va veure "Nabucco", de Giuseppe Verdi (1813-1901), a Milà, 1842. A mitjan segle xix, una gran part del nord d’Itàlia, Milà inclosa, es trobava sota el domini austríac. La ciutat era un focus d’ideals de rebel·lia i agitació i La Scala era el cor de la societat cultural i política milanesa. En aquest context, Giuseppe Verdi va rebre l’encàrrec de compondre una òpera inspirada en el relat bíblic de Nabucodonosor, marcat per temes com la política, la religió, la identitat nacional i la guerra, molt afins al procés d’unificació italià. L’obra i el seu cèlebre cor «Va, pensiero» van calar en el públic i Nabucco va ser un èxit sense precedents que va convertir Verdi en un símbol nacional.

​

Acostant-nos més cap a l'actualitat, després vam veure "pepita Jiménez", de 1896 a Barcelona, Isaac Albéniz. La puixança econòmica liderada per la burgesia i la celebració de l’Exposició Universal de 1888 van impulsar la transformació i el posicionament internacional de la Barcelona del final de segle. Artistes i arquitectes van intervenir en l’espai públic, transcendint les fronteres amb naturalitat per aportar a la ciutat un caràcter nou. En el terreny musical, Isaac Albéniz és el paradigma d’artista cosmopolita, reconegut tant a Londres com a París i pioner de la modernització de la lírica a la seva terra. Sense renunciar a l’ambientació espanyola, l’òpera Pepita Jiménez, estrenada al Gran Teatre del Liceu, és un reflex de l’estètica renovadora del Modernisme.

​

I finalemnt "Lady Macbeth del districte de Mtsensk" de Dmitri Xostakóvitx, Leningrad, 1934.

Arran de les revoltes bolxevics, que exigien un trencament total amb l’ordre anterior, la ciutat de Sant Petersburg va adoptar el nom de Leningrad. Els seus artistes i músics van cercar una estètica que transmetés la nova ideologia política de la Rússia soviètica, lluny de les tradicions de l’Europa occidental. Stalin, conscient que l’òpera era un mitjà poderós per arribar a les masses, va estar molt atent a les produccions que se’n feien, i Lady Macbeth del districte de Mtsensk no va escapar del seu control. Tot i fer servir un llenguatge experimental, el jove Xostakóvitx va patir tot el pes de la censura, a causa de la seva visió crítica de la societat i de la figura de la mestressa de casa adúltera i assassina.

​

Personalment, l'exposició em va agradar molt. Bàsicament perquè el món de l'òpera és un món que em fascina i poder anar sentint les diferents peces i anar-les reconeixent em va emocionar.