Sé que això no cal fer-ho, però he volgut fer una valoració de tot el que ha passat i com m’he sentit.

Ha sigut un projecte amb moltíssimes emocions diferents, tan bones, com dolentes. Un projecte que jo no li veia futur ni sortida per cap lloc, sincerament, i haig de reconèixer que estic molta orgullosa finalment.

Vaig començar desmotivada perquè el tema no ens agradava a la majoria i no teniem més d’un mes per preparar-ho tot. Passaven les classes i només teniem una partitura de moviment i quatre passos de ball.

Els meus companys van marxar a Holanda i va arribar la setmana més caòtica de totes, la del vestuari. Vaig començar la setmana molt motivada, perquè vaig veure els dissenys, que eren preciosos, i confiava en que quedarien bé i lluïriem uns vestits que flipes. Vam començar a pensar materials i al final del dia ens van dir que volien fer servir només material industrial. Dimarts, vam haver de canviar tots els dissenys i començar a crear amb material nou. Molta gent, després de veure el panorama de dilluns va decidir no venir i vam estar treballant realment unes 10 persones com a molt, em vaig sentir poc recolzada i escoltada per part dels professors, vaig sentir realment com que no valoraven gairebé res del que fèiem i moltes vegades es dirigien de males maneres. Durant la resta de setmana vam seguir treballant els mateixos 10, totes les hores possibles, saltant-nos classes d’altres assignatures i hores que podiem marxar. Els vestuaris no agradaven a molta gent, jo ho veia tot molt cutre, ens deien que fèssim servir la imaginació i quan creàvem alguna cosa, o es valorava gens. Tot molt caòtic i cada vegada estava més desmotivada.

Quan els nostres companys van tornar d’Holanda i van veure els vestuaris, la majoria es van riure perquè eren lletjos i cutres, però havíem de fer cas a l’Anna i a ella li agradaven molt.

Ja no sabia que fer, cada vegada la feina de vestuari es valorava menys i si ens semblava poc, va arribar l’Anna i ho va canviar tot, va posar-li a cadascú el que li va donar la gana sense pensar en qui ho havia fet i per a qui. Vaig decidir per un moment no participar. Vaig donar una oportunitat més i vaig tornar-me a motivar. Poc a poc amb suor, llàgrimes i molt cansament ha anat agafant forma i finalment, estic orgullosa del resultat.

Laura, crec que et mereixes una disculpa per part meva, per la poca paciència i les males formes.

Aquesta graduació m’ha fet reflexionar moltíssim. Porto molt temps decidint si deixar el batxillerat o no, ja que no estic suficient motivada. Em decepciona molt la organització del centre i tot el caos que es monta cada vegada que s’ha de preparar alguna cosa.

Fins dimecres passat, estava casi convençuda de que l’any que ve em ficaria a treballar i deixaria el batxillerat, ja que les úniques coses que em farien quedar-me seria la gent que he conegut i les experiències viscudes. Aquesta graduació m’ha suposat una satisfacció final brutal i ara estic molt confosa, necessito viure aquesta satisfacció mil vegades més i sé que l’any que ve hi ha projectes molt guais i la famosa obra de final de curs que em moro de ganes per fer. Però no sé si sóc capaç de seguir…