top of page
Bloc de Jana Mayol
2018-2019
Marta Galán
.jpg)
Marta Galán Sala és llicenciada en Filologia Hispànica, Màster en Edició, Diploma d’Estudis Superiors Especialitzats en Arts Escèniques, Màster en Gestió Cultural i, principalment, autora i directora de projectes escènics des de 1999.
Des dels 15 anys entra en contacte amb l’ art escènic de manera autodidacta i, després de passar per diferents escoles de formació de l’actor i de dramatúrgia a Figueres, Girona i Barcelona, el 1997 es desplaça a Buenos Aires per a estudiar “dramatúrgia i direcció”.
A partir de 1999 torna a Barcelona i crea la seva pròpia companyia. Ha estrenat més d’una quinzena d’obres escèniques d’autoria i direcció pròpia amb diferents equips creatius i amb una destacada projecció nacional i internacional.
Des de l´any 2010, gestiona i dirigeix el projecte TRANSlab., un “laboratori d’intervencions escèniques contextuals” a través del qual articula processos creatius a cavall entre l’art escènic professional, l’acció socio-educativa local i les practiques artístiques col•laboratives de desenvolupament cultural comunitari. Amb aquest format i metodologia ha estrenat: La Corporació 2009, superproduccions post dramàtiques d’un sol ús a la Nau Ivanow (BCN), en col•laboració amb Juan Navarro, Núria Lloansi, Jaume Parera i diferents entitats i col•lectius del barri de la Sagrera.
Enguany treballa en la direcció escènica d’un concert per a 3 tubes dirigit a infants de 2-6 anys i produït per l´Auditori en el marc del projecte l´Auditori Educa i ha estat seleccionada pel col•lectiu ABaoAqu i l´Ajuntament de Barcelona com a artista resident a l´IES Josep Pla del districte d´Horta.-Guinardó en el marc del programa “creadors En residencia” on projecta una intervenció artística que permeti la visibilització i l´anàlisi crítica de les formes de treball contemporànies.
Manel Clot:
Manel Clot (Granollers, 1956-2016) fou un historiador i crític d'art català.
Llicenciat en història de l'art per la Universitat Autònoma de Barcelona, fou professor de la Universitat Pompeu Fabra i de l'Escola Eina. Entre d'altres fou comissari d'exposicions en galeries i institucions, com Time Span, (Fundació ‘la Caixa' de Barcelona, 1990); Subjecte de ficció (Centre d'Art Santa Mònica, 1991); Onze escultures (Museu de Granollers, 1991); Historia natural. El doble hermético (Centro Atlántico de Arte Moderno de Las Palmas CAAM, 1992), etc.
En l'àmbit teòric, va escriure textos en catàlegs d'exposicions individuals d'artistes i en mostres col·lectives, entre els quals destaquen Historias de amor (València, 1991), Kunst in Spanien (Köln, 1992) i Los últimos días (Sevilla, 1992). Fou també col·laborador del diari El País i de les revistes Lápiz, Balcón, Flash Art i Artscribe, entre d'altres. Va morir el març de 2016 als 59 anys.
Carles Congost:
Carles Congost (Olot, 13 de novembre de 1970) és un artista visual llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l'any 1994.
Ha format part de nombroses exposicions tant individuals com col·lectives a nivell nacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals i auditius com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura. El seu treball s'ha associat amb el que s'ha anomenat club culture i que es caracteritza per una estètica inspirada en el món de la moda, la música, la publicitat, el vídeo o la fotografia. Les seves obres són relats que evoquen de manera irònica i sensual l'univers adolescent,reflexionant sobre la forja de la identitat, la incomunicació i el conflicte generacional que s'esdevé entre els joves i fins i tot els artistes.
Analitza a les seves obres els codis de la cultura popular com a vehicles de construccions diferencials i com a formes hegemòniques de la subjectivitat. És considerat com a descendents de la millor tradició de l'art conceptual català en el terreny de la videocreació, tot realitzant unes obres marcades per l'estètica retro, la ironia i l'espontaneïtat.
Cindy Sherman:
Cindy Sherman (Nova Jersey, 19 de gener de 1954) va néixer amb el nom de Cynthia Morris Sherman i és una artista, fotògrafa i directora de cinema nord-americana.
És una de les representants més importants de la fotografia en la post-guerra de Nova York i va exhibir més de tres dècades de treballs al Museu d'Art Modern. En girar la càmera cap a si mateixa, Cindy Sherman ha estat una de les fotògrafes més respectades del segle XX. Tot i que la majoria de les seves fotografies són imatges d'ella, però, aquestes fotografies no són autoretrats. Sherman s'utilitza a si mateixa com un vehicle per a una varietat de temes del món modern: el paper de la dona, el paper de l'artista i molts més. A través d'una sèrie de diferents obres, Sherman ha plantejat difícils i importants preguntes sobre el paper i la representació de les dones en la societat, els mitjans de comunicació i la naturalesa de la creació de l'art.
Va començar a manifestar-se artísticament a la Universitat de Buffalo, pintant (cosa que no li va acabar d'agradar, ja que pensaba que estava copiant un altre art i ella volia que la seva creació fos única, per això, va agafar una càmera i va començar a desenvolupar les seves pròpies idees). Va trobar el seu mitjà d'expressió a través de la fotografía i els seus treballs van cridar molt l'atenció del públic. Des d'un principi, no ha volgut donar títol a les seves obres, que són conegudes pel seu nombre d'inventari, és l'espectador a qui correspon atribuir un significat a la imatge.
Orlan:
Mireille Suzanne Francette Porti (Saint-Étienne, França, 30 de maig de 1947) artísticament coneguda com a Orlan, és una artista multimediàtica caracteritzada per realitzar performances quirúrgiques realitzades en el seu cos les quals, en ocasions, transmet en viu per a algunes galeries i museus.
La seva manera d'entendre l'art, dins del que es coneix com a "art corporal" (o l'art del cos), ha fet que des dels anys seixanta fins a l'actualitat hagi modificat el seu cos mitjançant la cirurgia. Abans de decantar-se per aquesta, el treball de Orlan era un treball típic d'una artistes feministes amb l'objectiu de construir identitats múltiples mitjançant caracteritzacions diferents. Des dels seus inicis es va decantar pels performances, la fotografia, el video, multimèdia i escultura interactiva, i en els seus treballs qüestionava el típic imaginari femení occidental al llarg de la història de l'art.
Entre 1990 i 1995, es va sotmetre a nou operacions de cirurgia plàstica, per a l'artista amb aquestes operacions tractava de reescriure l'art occidental en el seu propi cos. Es va modificar la boca per tenir-la com la d'Europa del quadre de François Boucher “El rapte d'Europa”; en 1993, es va operar per instal·lar dos petits implants a cada costat del seu front, a manera de protuberàncies; va imitar la cella excel·lent de la Gioconda de Leonardo, i amb una altra va alterar la seva barbeta amb la intenció de semblar-se més a la de la Venus de Botticelli. També ha tractat d'aconseguir els ulls de la Psique de Gérôme i el nas d'una escultura de Diana. Per a l'artista el quiròfan és com un teatre barroc, per la qual cosa cuida els detalls del que “surt” en escena, per això dissenyadors, com Paco Rabanne o Issey Miyake, han creat vestits perquè els usés durant les cirurgies. Mentre l'operació es realitza, ella es manté conscient, i cuida de l'ambient, música de fons, lectura de poesia i tot queda gravat en cinta de vídeo i transmès, fins i tot en directe, en galeries d'art.
Leigh Bowery:
Leigh Bowery (Victoria, Austràlia, 26 de març de 1961 - 1 de gener de 1995 Londres, Anglaterra) va ser un artista de performance australià, promotor del club i dissenyador de moda. Bowery va ser conegut pels seus vestits extravagants i extravagants i el seu maquillatge, així com les seves actuacions.
Com a dissenyador de moda va tenir diverses col·leccions i espectacles a Londres, Nova York i Tòquio. Ha influït en dissenyadors i artistes. Era conegut per disfresses, maquillatges, perruques i barrets que eren creatius, tots ells combinats per ser cridaners i inventives i sovint curiosos o bells.
Com a artista de performance, va gaudir de la creació de disfresses i, sovint, d'audicions impactants. Va aparèixer per primera vegada a la Anthony D'Offay Gallery de Londres l'any 1988. En un espectacle de signatura, apareixeria a l'escenari amb arrossegament extravagant o amb un altre disfressa, que semblava molt gran. Cantaria i ballava. Llavors, de sobte, molt per a la sorpresa de l'audiència, li donaria l'esquena i simularia donant a llum a una jove petita i nua, que era la seva amiga, ajudant i la posterior esposa Nicola Bateman. Ella havia estat amagada per a la primera part de l'actuació per haver estat atrapada amb el ventre de Leigh amb la seva cara a l'entrecuix. Llavors, s'escaparia del seu arnès i semblava sortir del ventre de Bowery juntament amb una gran quantitat de sang escènica i vincles de salchichas, mentre Bowery plorava. Bowery llavors mossegava el cordó umbilical i els dos farien un arc. Boy George va dir que ho va veure diverses vegades, i que "mai va deixar d'impressionar ni revoltar".
Joan Brossa:
Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.
Fou un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948) i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. La seva obra creativa abraçava tots els aspectes de l'art: la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. De fet, per a Brossa no existien diferències entre els diversos gèneres; afirmava que «els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica. Són els costats d'una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt».
Als anys quaranta va conèixer el poeta J. V. Foix, un dels seus referents literaris, i també el filòsof Arnau Puig i els artistes Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. Amb ells va fundar el grup i la revista d'avantguarda Dau al Set (1948), en la qual va col·laborar amb textos surrealistes que consistien en l'escriptura d'imatges oníriques i hipnagògiques properes a l'automatisme psíquic. Va ser el començament d'una obra literària molt àmplia que utilitzava el llenguatge com a mitjà d'experimentació i que va portar el seu autor cap a la poesia visual, la dramatúrgia, l'escultura i la performance.
bottom of page