Projecte de producció audiovisual:

- Grups de tres o quatre estudiants 

- Podeu escollir la tècnica, pla seqüència, stop motion, animació, videoclip...

- Homenatge, remake... 

- Música 

- Imatge de la portada 

- Edició i muntatge

​

El meu grup som la Joana, la Berta, la Judit i jo i hem triat dos gèneres cinematogràfics. El Dogma 95 i el No Wave.

​

Dogma 95:

Context històric:

CIÈNCIA I TECNOLOGIA:

• Internet

• Comença el projecte genoma humà

• Temença (exagerada) de problemes informàtics deguts a l'efecte de l'any 2000

​

GUERRES ECONOMIA I POLÍTICA:

• Reunificació d'Alemanya (1990)

• Desmembrament de la Unió Soviètica (1991)

• Desenvolupament del GATT i la WTO

• Guerra dels Balcans (1991-1995)

• Comença el procés de pau a Irlanda del Nord

• ETA atura els atemptats durant XXX mesos

• Boom borsari, especialment dels valors relacionats amb noves tecnologies

• Impeachment de Bill Clinton

​

DESASTRES:

• Atemptat de Omagh, comès per l'IRA Autèntic (1997)

​

MÚSICA:

• Música grunge

• Popularització de l'anomenat Rock Català

• Aparició del britpop

​

Què és dogma?

Conèixer el terme es fa necessari per a comprendre algunes de les conclusions que traiem. En poques i simples paraules podem dir que un dogma és una afirmació, ja sigui de contingut religiós, social, filosòfic o el sigui, el contingut és considerat veritable en si mateix i sense necessitat de sotmetre'ls a prova o rigor científic algun. En resum, són "veritats" que no accepten prova en contra i per tant han de ser respectades sense discussió. Veiem aquesta paraula indiscutible i fins i tot evident.
Avui dia la paraula ha aconseguit certa deformació i extensió, per la qual cosa se sol identificar-se com "dogmàtic" a tot allò que resulta obligatori quan la preposició pren forma de regla o norma. Dogma = afirmació o principi obligatori que no pot ser discutit ni refutar la seva falsedat.

​

Orígens i evolució:

Dogma 95 és una proposta cinematogràfica sorgida a Dinamarca allà pel mes de Març de 1995 que es va disposar a seguir una sèrie de regles i instruccions comunes i obligatòries. Tals regles, aspiraven a la creació d'un cinema més natural i mundà, on la tecnologia, el treball de post producció i l'artificialitat no tingués massa lloc. Creien en la possibilitat de generar cinema de qualitat al marge dels recursos econòmics i tecnològics, del finançament dels enormes estudis o de la solapa d'un reconegut director al començament i fi d'un film. Pensaven a més que el cinema "anti-burgès" sorgit dècades enrere com a resposta a certa oposició natural a corrents clàssiques s'havia "aburgesat", de manera que havien de contrarestar aquest mecanisme que amenaçava amb introduir les regles del mercat al setè art.

​

Alguns afirmen que va sorgir com una "resposta a", com un némesis de les produccions de hollywood.. D'altres, més bel·licosos, ho entenen com un veritable "acte de sabotatge" contra el cinema occidental. Els seus fundadors, els que podem identificar com Lars von Trier, Thomas Vinterberg i posteriorment Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen. Clarament dogma tenia un enemic i pocs aliats. El cinema de hollywood alimentava masses boques com per ser qüestionat i si ja era massa acceptar les crítiques d'uns joves directors danesos, més difícil encara seria acceptar que aquests van impulsar un corrent "reivindicador" del que ells anomenaven el "cinema anti-burgès" .

​

Si bé s'ha dit que Dogma va ser tancat a mitjà 2005. S'hi reconeixen grans influències d'aquest moviment en molts films en l'actualitat. Molts altres directors encara juguen amb alguns dels "manaments" del vot de castedat. Dogma mai va aspirar a ser un compartiment tancat, un cercle de directors o una presó eterna dels gèneres narratius. Per contra, aquest corrent va representar les cadenes provisòries i temporals que van lligar al cinema per intentar evitar que caigui del tot en els gèneres imperants en la dècada dels 90. Una vegada suplerta la necessitat d'auto limitar-se i amb un panorama actual molt més esperançador, el dogmatisme propi del moviment ha perdut la seva raó de ser, però permet rescatar i repetir els seus elements més interessants en noves produccions.

​

Manifest i Vot de Castedat:

El contingut del Manifest Dogma és:

"DOGME 95 és un col·lectiu de cineastes fundat a Copenhaguen en la primavera de 1995. DOGME 95 té com fi formal lluitar contra certes tendències del cinema actual. DOGME 95 és un acte de sabotatge!

El 1960, ja era suficient! El cinema estava mort i demanava la seva resurrecció. El fi era just, però no els mitjans! La nova ona no s'atrevia a ser més que un petit onatge que anava a morir en el riu convertint-se en llot. Els eslògans d'individualisme i llibertat van fer néixer obres durant algun temps, però gens va canviar. L'ona va ser pastura dels més voluntariosos, així com dels directors. Però mai va ser més fort que aquells que l'havien creat. El cinema antiburgès es va fer burgès, ja que havia estat fundat sobre teories que tenien una percepció burgesa de l'art. El concepte de l'autor, nascut del romanticisme burgès, era llavors... fals! Per al DOGME 95 el cinema no és una cosa individual!

Actualment, una tempesta tecnològica està causant furor, el resultat serà la democratització suprema del cinema. Per primera vegada, no importa qui és el que fa les pel·lícules. Però, com més accessibles es fan els mitjans, més important és l'avantguarda. No és una mica accidental pel que l'avantguarda té connotacions tecnològiques. La resposta és la disciplina... hem de posar-los uniformes a les nostres pel·lícules, perquè el cinema individualista serà per definició decadent.

DOGME 95, per a aixecar-se en contra del cinema individualista, presenta una sèrie de regles indiscutibles conegudes com el vot de castedat.

El 1960, el cinema havia estat cosmetitzat fins a la seva mort, per dir-ho així. La tasca suprema dels cineastes en decadència és tornar boig al públic. És això del que estem tan orgullosos? És això el que ens aporten els 100 Anys? Il·lusions per a mostrar les emocions? Un ventall de falsedats triades per cada cineasta individualment?

Previsiblement el drama s'ha convertit en el vedell d'or al voltant del qual tots ballem. Fer que la vida interior dels personatges justifiqui l'argument és massa complicat, i no és art autèntic, ja que, anteriorment, mai les pel·lícules artificials i les accions superficials van rebre tota l'atenció. El resultat és estèril. Una tendresa il·lusòria, un amor d'il·lusió.

Per a DOGME 95 una pel·lícula no és una il·lusió!

Actualment, una tempesta tecnològica està causant furor: elevem els cosmètics a Déu. Utilitzant la nova tecnologia, qualsevol en tot moment pot rentar les últimes restes de debò en una abraçada mortal a les sensacions. Les il·lusions són tot el que una pel·lícula pot amagar.

DOGME 95 s'aixeca contra el cinema d'il·lusió, presenta una sèrie de regles indiscutibles conegudes com el vot de castedat.

A més, juro que com a director m'abstindré de tot gust personal! Ja no sóc un artista. Juro que m'abstindré de crear una obra, perquè considero que l'instant és molt més important que la totalitat. El meu fi suprem serà fer que la veritat surti dels meus personatges i del quadre de l'acció. Juro fer això per tots els mitjans possibles i al preu del bon gust i de tota mena de consideracions estètiques.

Així pronuncio el meu vot de castedat.

Copenhaguen, Dilluns 13 de març de 1995. En nom de Dogme 95,

Lars von Trier - Thomas Vinterberg"

​

Vot de Castedat:

1. El rodatge ha de realitzar-se en exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori).

2. El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. No es pot utilitzar música, excepte si està present en l'escena en la qual es roda.

3. La càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats.

4. La pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. Si hi ha poca llum l'escena ha de ser tallada o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera.

5. Els trucatges i filtres estan prohibits.

6. La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. Morts, armes, etc., en cap cas.

7. Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. És a dir, que la pel·lícula succeeix aquí i ara.

8. Les pel·lícules de gènere no són vàlides.

9. El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm.

10. El director no ha d'aparèixer en els crèdits.

​

Objectius:

S'aspirava a aconseguir, en termes de Von Trier, "El cinema del segon segle" (recordem que les arrels del cinema poden trobar-se cap a finals de 1895 amb els germans Lumière). Aquest nou cinema, o nova forma de concebre-ho, s'emplaçava sota determinades premisses l'objectiu principal era el de contrarestar aquelles produccions (majorment occidentals - Hollywoodense) on els escenaris resultaven previsibles, els guions trivials, la tecnologia un element desnaturalitzador i principalment, on qui semblava dirigir el destí del setè art era la taquilla (mercat) i no el talent o creativitat. Els directors de renom es permetien errors suplerts pels seus títols i la obseqüent crítica que, encara en presència d'aquests, semblaven no voler advertir. D'aquesta manera, es va intentar moderar i corregir tots aquests aspectes utilitzant una sèrie de regles, a priori molt estrictes, que tot director adherent al moviment havia de respectar per obtenir l'anomenada "certificació Dogma 95". Més endavant veurem com aquestes regles difereixen d'un la concepció clàssica d'un Dogma (recordar, veritat absoluta obligatòria), per convertir-se més en una guia o recepta a seguir.

​

Repercussions:

Els primers tres anys no van ser molt auspicis per Dogma 95. Es feia difícil trobar finançament, més encara quan es buscava contínuament saltearse l'anomenada "aprovació de guió" portada endavant pel govern Danès per autoritzar el contingut dels mateixos. Clarament, això atemptava contra els postulats del manifest i els quatre pioners (Von Trier, Vinterberg, Kragh-Jacobsen i Levring) no estaven disposats a renunciar completament a les seves manaments en el debut.

Finalment, diverses institucions públiques van donar el suport necessari i van sorgir les primeres obres de Dogma que, en opinió personal, són de les millors que s'han produït fins a la seva finalització. Així neix per exemple: "Festen" (La celebració) a mans de Tomas Vinterberg o "Idioterne" (Els idiotes) de Von Trier, interessantíssims films que acompanyaran aquest post. Anys més tard sortiria a la llum Mifune (1999) de Søren Kragh-Jakobsen i un any després The King is Alive a càrrec de Kristian Levring. Totes aquestes obres no només es van mostrar com a alternatives al cinema occidental caracteritzat (en la seva gran majoria) per aquells elements que Dogma va aconseguir suprimir, sinó que van demostrar que podia generar un cinema meravellós i commovedor no necessàriament recolzat en "el diferent" o "el culte ", sinó a força d'obres extraordinàries, bé assolides, excel·lentment representades i molt entretingudes.

​

L'efecte Dogma va tenir el seu punt màxim d'expansió al començament del nou mil·lenni quan nombrosos directors van adherir al moviment i van començar a sorgir desenes produccions respectant les seves regles. Cada film que aspirava integrar la creixent llista d'aquest corrent en expansió havia de ser sotmesa a un escrutini obtenint finalment una mena de "certificació Dogma 95". Fins a la data hi ha aproximadament unes 250 pel·lícules recopilades com a part de Dogma i escampades per tot el món, encara que molts reconeixen només 50 (aprox.) Com a veritables exponents d'aquest corrent. Aquí es poden veure les obres que a la data són considerades part de Dogma: veure llista de films certificats.

​

Al marge de les seves obres, Dogma 95 va ser (o és) un experiment amb èxits més que interessants i una demostració de com la creativitat permet travessar qualsevol tipus de barrera. Qui podria imaginar-se que l'autolimitació podria obrir pas a l'originalitat? Malgrat que al dia d'avui entenc que hi ha certes contradiccions en la finalitat que els seus fundadors atribueixen a aquest projecte, els resultats del mateix són lloables i han de necessàriament ser coneguts per tot aquell que gaudeixi del cinema. Els corrents innovadores, sigui quin sigui el seu origen i concepció sempre mereixen un estudi i anàlisi que ha de ser realitzat necessàriament en retrospectiva. Aquesta va ser finalment la intenció del post.

​

Pel·lícules i directors:

​